La Salle Tarragona pot presumir d’estar situada en un entorn únic. Les instal·lacions estan envoltades d’un espai natural envejable i des de l’Escola Verda s’ensenya els alumnes a respectar aquest entorn.
Una de les principals activitats relacionades amb l’entorn natural és l’apadrinament d’arbres del nostre bosc. Tot seguit, es mostra un resum dels arbres apadrinats pels nostres alumnes.
ALZINA
Nom comú: Alzina – Encina - Evergreen oak
Nom científic: Quercus ilex.
Família: Fagàcies.
Categoria: Perennifòlia
Origen: Països mediterranis.
Descripció: arbre que pot arribar als 10-26 m d'alçada i que fa una gran i densa capçada. Suporta bé la sequera i viu en diferents tipus de terres, des del costat del mar fins als 1500 m d'altura. És molt resistent i rebrota després dels incendis. Pot arribar a viure mil anys. La seva escorça és clivellada i és de color marró fosc. Les fulles són perennes i romanen a l’arbre 2 a 4 anys. Són dures, amb el marge una mica dentat i el pecíol curt; fan 2-9 cm de longitud i 1'5-4 cm d'amplada. Per l'anvers són de color verd fosc; pel revers tenen petits pèls i són de color verd grisós. Floreix durant els mesos d'abril i maig. Les flors masculines pengen i són grogues i abundants; les flors femenines són petites i estan aïllades o en grups de dos. El fruit és la gla, arrodonida i allargada de 2 a3 cm, coberta per una mena de barret anomenat cúpula Les glans maduren a la tardor i cauen a terra. Germinen fàcilment amb les pluges.
Ús: Les glans són molt apreciades com a aliment dels porcs. La fusta és molt dura i resistent és utilitzada per a la construcció, com pilars i bigues i per la fabricació d'eines de fusteria, i les branques, per a llenya i carbó vegetal. La seva escorça té molts tanins que serveixen per adobar el cuiro i juntament amb les fulles i glans triturades són un bon astringent, desinfecta i cicatritza les ferides.
ARBRE DE L'AMBRE
Nom comú: arbre de l’ambre, árbol del ámbar, ambar tree
Nom científic: liquidàmbar styraciflua.
Família: hamamelidàcies.
Categoria: Caducifòlia
Origen: sud dels EUA, Mèxic.
Descripció: bell arbre de fulla caduca de gran desenvolupament, amb capçada estreta i piramidal que s’eixampla amb els anys, arribant a una alçada de 40 metres. Tronc fins a més d’un metre de diàmetre i branques velles molt característiques a causa d’unes profundes esquerdes suberoses. Fulles també molt característiques, similars a les de l’auró però alternes en comptes d’oposades. Aquestes fulles agafen bellíssims colors a la tardor, des del groc fins a moltes tonalitats del vermell. Floració, a la primavera, molt discreta. Fruit en forma d’esfera petita com una pilota de golf i ple de fortes punxes que poden arribar a fer mal. Aquest fruit, en madurar, deixa anar petites llavors molt primes, negres i alades, d’un centímetre, que es dispersen ràpidament amb el vent. Aquests fruits, ja secs, romanen a l’arbre durant l’hivern. És un arbre de lent creixement els primers anys però molt ràpid després. Tolera sense problemes gelades fortes. No tolera la sequera, requereix regs freqüents i amplis espais per desenvolupar la seva grandària.
Ús: els natius americans ja coneixien les propietats de la seva resina aromàtica, l’escorça i les arrels, que les feien servir com antidiarreic, dermatològicament, com a antitèrmic i sedant. La seva fusta és fràgil i es fa servir per fer pasta de paper de qualitat. També per fer marcs de quadres. L’ambre líquid, es a dir, la seva resina, es fa servir molt a França per aromatitzar els guants de pell. En jardineria és un arbre molt popular per la seva exuberant coloració a la tardor i el seu aspecte majestàtic en general.
CEDRE
Nom comú: Cedre – Cedro - Cedar
Nom científic: Cedrus deodara.
Família: Pinàcies.
Categoria: Conífera
Origen: l'oest de l'Himàlaia, Afghanistan, Pakistan, Índia, Tibet i Nepal.
Descripció: arbre de fulla perenne, escorça grisenca, tronc robust que pot tenir 3 metres de diàmetre. De capçada grossa i forma piramidal. Poden arribar als 25–50m d’alçada. L'escorça és llisa, esquamosa i de color gris fosc. Les branques neixen del tronc horitzontalment, amb l’extrem inclinat cap a terra. Les fulles, de 3-5 cm, punxegudes, de color verd fosc o verd blavós, s’agrupen d’una en una, o bé en grupets. Floreix a l'estiu i es prolonga fins al començament de la tardor, amb flors diminutes: les masculines de 6 i 8 cm, de color marró vermellós, i les femenines de color verd grisenc amb tonalitats vermelloses o blavoses de 7 i 10 cm i de color marró vermellós, que maduren a la tardor del segon any. Les pinyes són llises i arrodonides de 6–11cm de llarg i 4-6 cm d’ample i contenen llavors amb una ala membranosa que afavoreix que siguin dispersades pel vent. Viu a unes altituds de 1.500-3.200 m. Els cedres poden arribar a viure més de dos mil anys.
Ús: És un arbre ornamental en jardins i parcs. La seva fusta té la qualitat d'espantar insectes i cucs, i una olor peculiar. S’utilitza per construir vaixells i sarcòfags. També per fer instruments musicals com guitarres com per confeccionar objectes artesans (cofres, joiers).També s'usa habitualment en la fabricació de llapis. El cedre és l'arbre més citat de la Bíblia.
GARROFER
Nom comú: Garrofer – Algarrobo - Carob tree
Nom científic: Ceratonia siliqua.
Família: Lleguminoses.
Categoria: Perennifòlia
Origen: Països mediterranis.
Descripció: Arbre de fulla perenne que assoleix uns 6 a 10 m d'alçada i es manté verd tot l'any. Pot viure des del nivell del mar fins als 600 m d’altitud. És un arbre que pot arriba a tenir més de 100 anys. Té una gran resistència a les sequeres. Té una capçada ampla i amb les branques que es capgiren cap avall fins a tocar el terra. El seu tronc presenta una escorça llisa i és gruixut i sovint mostra irregularitats. Les fulles són compostes amb 6, 8 o 10 folíols, sempre en nombre parell. Els folíols són durs i lluents. Floreix d’agost a octubre .Les flors del garrofer són petites i mancades de pètals. Però poden ser masculines (sol té estams), femenines(sol té pistil)o hermafrodites (té les dues parts).La floració coincideix amb la maduració dels fruits de l'any anterior. El fruit és la garrofa, llegum de color marró fosc i lluent , molt rica en sucres i és comestible.
Ús: La garrofa s'utilitza tradicionalment per alimentar el bestiar. I encara es consumida com a aliment a l'Egipte i Síria. La seva fusta s'utilitza, per la seva qualitat, en ebenisteria. El fruit sencer s'utilitza en l'alimentació del bestiar equí, vacum, oví, cabrum i porcí. Produeix una mel de color ambre. De la polpa s'obté farina que s'utilitza com a succedani del cacau (farina torrada de garrofa), en la fabricació de xocolata i pastissos; i també s'obté alcohol, sucre i certs productes laxants. Les llavors s'usen per a fabricar additius alimentaris com ara la goma de garrofí, que s'utilitza com a espessidor i la coberta de les càpsules dels medicaments.
LLEDONER
Nom comú: Lledoner – Almez - Hackberry
Nom científic: Celtis australis.
Família: Ulmàcies.
Categoria: Caducifòlia
Origen: Països mediterranis.
Descripció: Arbre de fulla caduca de forma arrodonida densa i ombrívola que pot arribar fins als 15-25 m d'alçada. Resisteix força bé la sequera i la calor, però no el fred. Pot viure fins a 600 anys. El seu tronc és recte i el seu diàmetre pot arribar a mesurar 8 – 10 m. La seva escorça és llisa i de color gris clar. Les fulles són simples, asimètriques, punxegudes i de forma oval; tenen el marge serrat i fan 5-15 cm de llargada. Són de color verd fosc per l'anvers i verd més clar pel revers; tenen pèls i són aspres al tacte. Floreix durant els mesos d'abril i maig. Les flors són solitàries i poc vistoses. Són de color verd clar i neixen amb les fulles. El fruit s’anomena lledó i és petit (1 cm), rodó i llis; primer és de color verd i quan madura es torna negre. És comestible, però té poca carn i molt os. És multiplica per llavors.
Ús: La fusta és molt resistent i flexible; des de temps antics s'ha utilitzat per fer forques, rems, botes, esquis, gaiatos i estris de la pagesia. També s’utilitza per fer escultures. També la fusta serveix per cremar i fabricar carbó vegetal. És un arbre ornamental de gran bellesa. Les fulles i els fruits s’utilitza com a infusió per tractar la disenteria i el flux menstrual molt abundant per les seves propietats astringents.
LLORER
Nom comú: Llorer – Laurel – Bay laurel
Nom científic: Laurus nobilis.
Família: Lauràcies.
Categoria: Perennifòlia
Origen: Regió mediterrània.
Descripció: És un arbre petit de fulla perenne que pot arribar fins als 10 m d'alçada i presenta un tronc recte , i pot presentar més d’un, amb escorça llisa i de color gris. Les branques són verdoses i rectes. Tota la planta conté olis essencials que la fan aromàtica, sobretot les seves fulles, simples i alternes, de fins a 15 cm de llarg, són de color verd fosc i brillant a l'anvers i més pàl·lid al revers. Floreix a principis de primavera (març-abril).Les flors són groguenques i estan disposades per tota la planta en femenines i masculines .Presenta un fruit negre quan arriba a la maduresa, de la grandària d'una oliva. És resistent a les baixes temperatures. No suporta vents forts i freds. Creix en llocs de clima suau i fresc. En llocs propers al mar, barrancs i zones humides i ombrívoles. És diu drupa.
Ús: És tradició portar-ne branques a beneir el Diumenge de Rams per commemorar l'entrada de Jesús a Jerusalem. Les fulles es fan servir per condimentar el menjar. El llorer és una planta molt utilitzada en medicina, i és reconeguda les seves propietats com a digestiu i estomacal.
MAGNÒLIA
Nom comú: Magnòlia – Magnolio blanco – large/flowered magnolia
Nom científic: Magnolia grandiflora.
Família: Magnoliàcies.
Categoria: Perennifòlia
Origen: Sud-est dels Estats Units.
Descripció: Majestuós arbre de fulles perennes que pot sobrepassar els 25 m d'alçada. La capçada és àmplia, densa i fosca, presenta branques massisses i una mica nuoses des de la base. El tronc gris fosc i gairebé llis al principi es torna rugós i una mica escamós amb els anys. Tant brots com branquillons joves estan coberts per pèls llanosos de color bru vermellós o blanquinós que els donen un aspecte vellutat. Les fulles són simples, alternes, ovades i grans: arriben a mesurar uns 15-25 cm de longitud per 6-9 cm d'amplada. Són de color verd fosc, molt brillants. Aquesta espècie floreix des de mitjans de maig a juliol i les seves flors, solitàries i disperses pel brancatge, són grans, blanques i vistoses, mesuren 25 cm de diàmetre quan estan totalment obertes. El seu perfum té un aroma de llimona. Els fruits, amb aspecte de pinya, són nombroses fruitetes (fol·licles) En la maduresa, les fruitetes s'obren i deixen sortir unes llavors negres cobertes per una carnosa capa vermellosa ataronjada (aril). Cada fruiteta conté una llavor, de vegades dues. Aquest arbre creix en boscos propers a la costa i de poca altitud. És sensible als freds intensos però també a la sequedat ambiental, pel que prefereix llocs temperat-càlids. Poden arribar a viure de 80 a 120 anys.
Ús: Aquest arbre és molt apreciat com a ornamental per la seva elegància i perfum. La fusta, s’utilitza en fusteria i construcció , fins i tot per fer cistells i calaixos d'embalatge. És medicinal. Serveix per millorar i tractar les malalties del sistema digestiu, per reduir l'estrès i l'ansietat, i també per als problemes respiratoris com l'asma o la bronquitis. També s'empra per calmar el mal de peus. L'essència aromàtica de la flor s'utilitza en perfums, cosmètics, sabons, espelmes o ambientadors.
MORERA
Nom comú: Morera blanca – Morera blanca – White mulberry
Nom científic: MMorus alba.
Família: Moràcies.
Categoria: Caducifòlia
Origen: Planta d’orient, d’ Àsia, sobretot, la Xina i Japó.
Descripció: Arbre de fulla caduca no supera els 12 – 15 m d’alçada. Aguanta bé la sequera i resisteix bastant les temperatures extremes (fred i calor) i la contaminació. Por arribar a 100 anys de vida. Es seu tronc és fort i l’escorça bruna grisosa esquerdada quan té més anys. La capçada és arrodonida, ampla amb branques ramificades i dóna molta ombra. Les fulles són simples i alternes amb un pecíol llarg i de forma ovalada amb els marges dentats. La mida de la fulla és variable entre 6 i 22 cm de llarg de color verd clar i brillant i el revés més clar. Quan es trenca treu làtex. Les flors són petites i s’agrupen en espigues allargades. Són unisexuals , es a dir, hi ha masculines i femenines. Floreix a la primavera , abril – maig i el fruit que és la mora madura al començament de l’estiu. El fruit és petit blanc, rosat , morat fosc.
Ús: Es cultiva com a arbre ornamental al llarg dels passejos i parcs. Però també per a la producció de seda, les seves fulles serveixen d’aliment pel cuc de seda (sobretot a Múrcia i Granada). Les fulles també s’han emprat com a aliment d’emergència per a l’home (tenen altes qualitats nutritives). També es fa infusió per combatre la diabetis. El fruit és comestible i diürètic. La fusta de la morera és resistent i duradora s’empra en fusteria per mobiliari, portes, persianes. També en la construcció i per fabricar estris dels pagesos. La fusta és molt adequada com a llenya pel forn i xemeneies. L’escorça serveix per obtenir fibres per a elaborar cordes de gran resistència i qualitat.
OLIVERA
Nom comú: Olivera – Olivo - Olive
Nom científic: Olea europea.
Família: Oleàcies.
Categoria: Perennifòlia
Origen: Regió Mediterrània.
Descripció: Arbre de fulla perenne que pot arribar als 8-15m d'alçada. Pot viure fins a 1000 anys. Resisteix les sequeres però és sensible al fred i les gelades. El tronc és gruixut i es va recargolant a mesura que envelleix; l'escorça és llisa quan l'arbre és jove i amb el temps es va tornant més rugosa. La capçada és arrodonida. Les fulles són simples, amb el pecíol curt, el marge sencer i en forma de llança; fan 3-9 cm de llargada. Són de color verd grisós per l'anvers i platejat pel revers. Floreix durant els mesos de maig i juny. Les flors són petites, blanques i formen ramells. El fruit s’anomena oliva, és una drupa de color verdós que va canviant a negre quan madura. Es cull a finals de la tardor i a començament de l'hivern si es vol destinar a la producció d'oli. Si es vol menjar com a fruit es cull abans, quan encara és verda; llavors s'adoba amb herbes, aigua i sal i es deixa macerar durant un temps. Es reprodueix per llavors, però sobretot per esqueixos. Hi ha moltes varietats d'oliveres entre les que destaca l'arbequina, per la seva qualitat si bé produeix olives petites.
Ús: Les olives són comestibles i també produeixen oli que es consumeix com aliment. També s’utilitza per reduir el colesterol dolent, com a pomada per les cremades i per a cicatritzar les ferides, per millorar els dolors reumàtics. De les fulles es fa infusió per reduir la tensió arterial i el sucre en la sang.
OM
Nom comú: Om – Olmo común – Field elm
Nom científic: Ulmus minor.
Família: Ulmàcies.
Categoria: Caducifòlia
Origen: Europa i Àsia.
Descripció: Arbre de fulla caduca que pot arribar als 30-35 m d'alçada. La seva capçada és densa i ampla. La seva escorça és de color marró-grisós, amb força escletxes verticals i arrugues. Les fulles fan 6-8 cm de longitud, són asimètriques, tenen forma ovada amb la punta aguda, són verdes pels dos costats, amb el marge dentat. Tenen nervis rectes i paral·lels. Floreix durant els mesos de març-abril. Les flors són petites, de color verdós, semblant a una rosa petita; surten abans que les fulles. Ràpidament es forma el fruit, que és una grana envoltada d'una ala ovada que li permet planejar quan es desprèn. Pot arribar a viure 500 anys.
Ús: L'om es planta en marges de carreteres i en carrers i parcs de pobles i ciutats. És arbre ornamental. La seva fusta resisteix la humitat, per tant s’utilitza per fer peces per barques, vaixells, rems…. També és una fusta molt dura, es fan bigues i estris de pagesia. De les fibres de la seva escorça es fan cordes i les fulles són menjar pel bestiari, principalment de les cabres. La seva escorça té propietats astringents i constrictives. S’utilitzava per tractar la diarrea i la disenteria i també en les malalties de la pell. Els seus fruits verds es mengen en amanides.
PALMERA CANÀRIA
Nom comú: palmera canària – palmera canaria - pineapple palm
Nom científic: Phoenix canariensis.
Família: arecaceae.
Categoria: Perennifòlia
Origen: Illes Canàries.
Descripció: No és un veritable arbre sinó una planta absorbent que pot arribar a més de 20 m alçada. Presenta un tronc recte, gruixut (de 70-80 cm de diàmetre) i sense brots a la base, format per grups de teixits fibrosos; i una copa més o menys arrodonida i frondosa (amb 70-100 fulles). Les fulles són de grans dimensions, fins a de 7 m de longitud, en general arquejades, compostes per uns 150-200 parells de fulletes flexibles i acabades en punxa. A la base estan armades amb espines afilades. La palmera canària té exemplar mascle, que produeixen flors masculines blanques ramificades que alliberen abundant pol·len, i exemplar femella, amb flors grogues disposades de forma més espaiada. Els fruits es coneixen popularment com tàmares i són com un dàtil petit (uns 2 cm de longitud), amb poca polpa i una única llavor. En madurar adquireixen un color groc ataronjat. Actualment es veu afectada per la plaga de l’escarabat anomenat morrut roig. Es coneguda com la princesa del regne vegetal. Pot viure fins a 100 anys.
Ús: Amb els troncs, l'interior és fàcil de buidar, es preparaven ruscs per a les abelles i recipients per guardar sal. Les fulles, a més de servir de farratge per al bestiar o per a elaborar fem, s'utilitzaven com escombres i com a suport del sostre de cases. Amb les fulletes es realitza trenat amb el qual s'elaboren estores, barrets, cistells i el típic ram pel Diumenge de Rams. L'eix central de les fulles s’utilitza com pal d'escombra. La seva saba, el guarapo, és per beure’l fresc, per fer aiguardent i mel de palma utilitzada com a edulcorant i en rebosteria.
PEBRER BORD
Nom comú: Pebrer bord o fals pebrer- Pimentero falso– Fals pepper
Nom científic: Schinus molle.
Família: Anacardiàcies.
Categoria: Perennifòlia
Origen: Amèrica del Sud, concretament des del sud de Mèxic fins al nord de Xile.
Descripció: Arbre de fulla perenne de ràpid creixement que sol fer de 5 a 7 m d’alçada. El tronc curt, gruixut, molt fissurat, amb l'escorça marró fosca, de vegades grisenca, de superfície esquerdada, més o menys aspra i escamosa i traspua una resina molt aromàtica. Està format per una copa pèndula o ploranera amb fulles compostes aromàtiques i lanceolades, alternades i pennades, dividides en nombrosos folíols de color verd intens. Les fulles, poden arribar fins als 30 cm de llargada. Les flors són petites i agrupades en panícules penjants terminals de color groguenc que brollen en primavera i són hermafrodites o unisexuals. El fruit és una drupa de color vermell-rosat de la mida d'un gra de pebre. És una arbre molt rústic, resisteix la contaminació, la sequera, els sòls pobres. Es reprodueix per llavors.
Ús: És una arbre bàsicament ornamental gràcies a la seva forma i per la bona olor que desprèn. La llavor s'ha utilitzat com a substitut del pebre, per elaborar begudes alcohòliques i per tenyir teixits. De l'escorça s'extreu un oli essencial (bàlsam) el qual és utilitzat en dentífrics, perfums i sabons com a matèria primera. Els fruits frescos en infusió es prenen contra la retenció d'orina. Les fulles preparades en infusió es consideren un remei eficaç contra les migranyes. Les fulles seques exposades al sol s'usen com a cataplasma per alleujar el reumatisme i la ciàtica. La llavor fregada a la pell genera una substància que allunya els mosquits.
PI BLANC
Nom comú: Pi blanc – Pino carrasco- Aleppo pine
Nom científic: Pinus halepensis.
Família: Pinàcies.
Categoria: Conífera
Origen: Regió mediterrània.
Descripció: Arbre de fulla perenne que pot arribar als 20 m d'alçada. De creixement ràpid i amb poca longevitat no supera els 200 anys. És l’arbre més abundant del nostre país. La capçada és arrodonida i irregular i poc densa i en ella s'hi observen les pinyes obertes d'anys anteriors. El tronc és tortuós; l'escorça és de color gris blanquinós i es va fent més fosca i rogenca quan s'esquerda amb el pas del temps. Les fulles tenen forma d'agulla, estan agrupades de dos en dos, són primes i fan 6-10 cm de longitud. Són de color verd clar i acaben en punxa. Floreix durant els mesos d'abril i el maig. Les flors masculines són daurades o grogues i pengen agrupades en espigues d'uns 8 cm prop de les terminacions de les branques; les femenines formen cons rosats o vermellosos que miren cap a dalt. El fruit anomenat pinya, és una estructura cònica d'aspecte escamós, de color marró, que fa entre 8 i 12 cm. Els pinyons que són les llavors, fan 5-6 mm i maduren al final de l’estiu del segon any. La pinya oberta resta dalt de l'arbre durant alguns anys. Es reprodueix per llavors. Viu a la terra baixa ocupant les zones seques i pedregoses que ha anat deixant la desaparició del bosc d’alzines, des del nivell del mar fins el 1200m d’altitud. Resisteix molt la sequera.
Ús: La seva fusta s'empra en fusteria per fabricar mobles petits, producció de cel·lulosa i caixes d’embalatge. És un bon combustible La resina és utilitzada per obtenir l'oli de trementina (aiguarràs). Aquest arbre és afectat fàcilment per la processionària.
PI PINYER
Nom comú: Pi pinyer – Pino piñonero - Stone pine
Nom científic: Pinus pinae.
Família: Pinàcies.
Categoria: Conífera
Origen: Sud i est de la península ibèrica.
Descripció: Arbre de fulla perenne que pot arribar a assolir els 30 m d'alçada. És un arbre longeu pot viure 500 anys. La capçada és densa i arrodonida, agafant forma de para-sol. El tronc puja recte i es divideix en branques gruixudes; l'escorça és molt gruixuda de color marró grisós i es va esquerdant amb el pas del temps. Les branques neixen d’un mateix punt. Les fulles tenen forma d'agulla, estan agrupades de dos en dos, són gruixudes i fan 10-15 cm de longitud. Són de color verd intens i acaben en punxa. Floreix durant els mesos d'abril i maig. Les flors masculines són grogues i les femenines formen cons que miren cap a dalt d’uns 2 cm de llarg, compostes per escames verdoses. El fruit s’anomena pinya i és grossa, de forma ovoide i va passant de color verd al color marró; fa entre 8 i 15 cm. Madura al tercer any, els mesos de novembre a gener cauen els pinyons madurs d’uns 2 cm de llargada protegits per una forta closca. Es reprodueix per llavors. Viu a la terra baixa ocupant les zones pedregoses i sorrenques; fa boscos en comarques properes al mar fins als 1000 m d’altitud. Resisteix bé els vents. És el pi més resistent als incendis forestals per la seva escorça gruixuda i per la capçada que queda allunyada del terra, la qual cosa permet que en molts casos el foc passi per sota.
Ús: Espanya és el primer productor de pinyons que són molt estimats per la seva qualitat, i són comestibles. S’utilitzen en confiteria, en receptes culinàries (salses i guisats) i en la fabricació d’embotits. L’escorça del pi pinyer es rica en tanins per adobar el cuir. Les pinyes, sense pinyons, són emprades com a combustible. La fusta és dura i resistent, utilitzada en construcció (bigues), travesses de ferrocarril, fusteria i construcció de vaixells.
PLATANER O PLÀTAN D’OMBRA
Nom comú: Plataner o plàtan d’ombra – Platanero – Hybrid plane
Nom científic: Pinus pinae.
Família: Platanàcies.
Categoria: Caducifòlia
Origen: El seu origen no és clar, es pensa que és un híbrid de dues espècies de la seva família: del plàtan occidental (originari de l'Est de Nord Amèrica) i del plàtan oriental (procedent de Grècia i Turquia).
Descripció: Arbre de fulla caduca molt resistent a la contaminació i té una gran longevitat (fins a 300 anys). Pot arribar a mesurar més de 40 m d’alçada. El seu tronc té diferents tonalitats de color verdós o cendrós (gris) i l’escorça dels arbres més vells es desprèn en plaques fines que donen al tronc un aspecte clapejat deixant al descobert taques irregulars groguenques o blanquinoses de l’escorça interna. La copa és arrodonida i ampla amb branques obertes, dóna molt bona ombra. Les fulles són simples palmades amb 3 fins a 5 punxes i amb un pecíol llarg. El plàtan floreix a la primavera. Les flors són com una mena de peduncles llargs i es diferencien en femenines i masculines. Les dues solen agrupar-se de dos en dos. El fruit es forma a la tardor i s’obté de la flor femenina fecundada i agrupat i emplomallat també en esferes parells de 4 cm de diàmetre. I roman en l’arbre fins la primavera següent.
Ús: Emprat com a arbre ornamental, es planta al llarg de carrers i carreteres com en parcs i fonts. La seva fusta és tova i molt apreciada en fusteria . S’utilitza per a revestiments en forma de xapa, en marqueteria, per mànecs de raspalls i eines, mobles… Les fulles com l'escorça tenen propietats astringents. També s'empra per tractar problemes com el refredat, afeccions pulmonars o hemorràgies.
POLLANCRE
Nom comú: Pollancre – Álamo - Black poplar
Nom científic: Populus nigra.
Família: Salicàcies.
Categoria: Caducifòlia
Origen: Europa , Nord d’Africa i Àsia.
Descripció: Arbre de fulla caduca que pot arribar als 30 m d'alçada. La seva forma és variable segons les diferents varietats; n'hi ha de capçada ampla i de capçada estreta. La seva escorça és de color gris clar; és llisa quan l'arbre és jove i s'escletxa força quan l'arbre és vell. El tronc acostuma a tenir bonys a la part inferior. Les fulles fan 5-10 cm de longitud i d'amplada, tenen forma triangular o romboïdal, són verdes pels dos costats, amb el marge dentat i un llarg pecíol de 3-6 cm. Floreix a començament de primavera (febrer-març). Les flors són molt petites i pengen en llargues i cilíndriques espigues de flors que surten abans que brotin les fulles, separades en femelles i mascles. El fruit són també allargats de color verd de 10 a 15 cm de llargada. La llavor és molt petita i té llargs pèls com de cotó que ajuden a que s'escampi fàcilment entre abril i maig. Li agrada viure en terres humides prop dels rius, tant en la terra baixa com en la muntanya mitjana.
Ús: La fusta s'utilitza per fer paper, per fer fustes aglomerades i per fer caixes de fruita d'un sol ús. Arbre que s’utilitza com a ornamental i per fer ombra. Es medicinal, les seves fulles serveixen pel tractament de ferides i úlceres.
XIPRER
Nom comú: Xiprer – Ciprés - Cypress
Nom científic: Cupressus sempervivens.
Família: Cupressàcies.
Categoria: Conífera
Origen: Regió mediterrània.
Descripció: Arbre perenne que pot arribar als 30 m d'alçada. És molt longeu, i en alguns casos pot superar els 1.000 anys. Presenta dues varietats segons la forma horitzontal o piramidal. La capçada és estreta i punxeguda. El tronc és recte i pot arribar a una amplada d’un metre de diàmetre; l'escorça és color marronós i s'esquerda amb el pas del temps. Les fulles són molt petites i primes, són de color verd fosc i es presenten en ramells amb forma de escata entre 2 i 5 mm de llargària . Floreix durant el febrer i març. Les flors són masculines de color groc fosc a la punta de les branques i femenines en grups formant cons de color gris verdós. El fruit és un con arrodonit amb escames; inicialment és verd, però va passant al marró a mesura que madura, acabant per ser fosc quan s'ha obert i ha deixat anat les llavors. Les llavors són petites i cauen quan el fruit està madur, a la tardor del segon any. Es reprodueix per llavors. Resisteix bé el fred i la sequera i viu en tot tipus de sòls.
Ús: La fusta és molt dura i resistent a la humitat ,s'empra per construir vaixells, bigues, portes, taüts, mobles i guitarres clàssiques. És plantat com a planta ornamental en parcs i jardins. També es planta en renglera per protegir del vent i com a tanca de jardí. També ha estat associat a la mort, per la qual cosa és plantat en cementiris. En medicina les fulles i cons s’utilitzen pel tractament de les varius, hemorroides, pròstata. És astringent, vasoconstrictor i baixa la febre.